El pes de la tradició en la classificació verbal del català

Resumen

L’existència de submodels de conjugació amb increments a tots els dialectes i conjugacions del català, així com el nombre migrat de verbs que presenten, en conjunt, les conjugacions ii (batre, témer, poder, dir) i iiia (dormir), fan pensar que tan lícit és proposar subconjugacions regulars de flexió amb increments (velars i palatals), possibles a totes les conjugacions (en línia amb la proposta inicial de Viaplana 1984), com ho és limitar la flexió regular als únics patrons que són realment productius, això és, a la conjugació i (cantar) i, a molta distància, la conjugació iiib (servir) (en línia amb les observacions de Ferrater 1970). No sembla, en canvi, eficaç, ni per qüestions numèriques ni per motius dialectals, mantenir els models de conjugació regular proposats per la gramàtica tradicional (i: cantar; ii: batre o témer; iiia: dormir, iiib: servir). Amb aquests precedents, l’objectiu del present treball és, d’una banda, repassar els motius tradicionals i dialectològics que sostenen encara la classificació verbal habitual i, de l’altra, repensar els models de conjugació regular, tot considerant qüestions pràctiques relacionades amb l’ensenyament de la llengua.