El lenguaje científico, la divulgación de la ciencia y el riesgo de las pseudociencias

Resum

El llenguatge de la ciència, igual que els llenguatges tècnics, es caracteritza per la seva especificitat. En ell paraules d'ús comú –englobades en el grup del vocabulari denominat general– apareixen amb significats concrets, en moltes ocasions diferents dels quals es donen en el discurs quotidià o general. El discurs científic es caracteritza a més per comptar amb un gran percentatge relatiu de vocabulari específic i exclusiu d'aquest discurs. Això fa que el llenguatge científic pugui reflectir certa opacitat, particularment davant la gent aliena al seu ús; la qual cosa crea una barrera que, en la pràctica, aïlla a la comunitat científica de la resta de la societat. No ha de sorprendre'ns que el llenguatge científic especialitzat sigui, en no poques ocasions, utilitzat per alguns científics –aquells que pel fet de ser científics es consideren part d'una elit intel·lectual– com una sort de muralla comunicativa, que els manté a una distància “prudencial” dels profans i els diferència de la resta dels ciutadans.

Afortunadament aquests científics són en l'actualitat una minoria, ja que
la majoria entén que la ciència deu, abans de res, establir una relació fluïda amb la societat. I aquí és on entra en joc la divulgació de la ciència. Perquè la ciència pugui arribar a la societat en la seva més àmplia extensió, i perquè pugui ser *entendible i acceptada, ha d'apostar per desprendre's, almenys en part, d'aquest incomprensible argot científic per adoptar un llenguatge més proper i quotidià. Però tot això col·lisiona amb un corrent oposat: l'adopció per part de les trucades “pseudociències”, com l'homeopatia, la osteopatia, o el psicoanàlisi d'un llenguatge deliberadament opac que imita al
científic, precisament amb la finalitat de revestir-se d'una pàtina de respectabilitat, a la manera de les ciències bàsiques, i fins i tot per “protegir-se”, dificultant l'accés i la comprensió del públic general cap a elles.