L’eixida d’Àfrica: Un escenari alternatiu per a la primera dispersió humana a Euràsia

Autors/ores

  • Jordí Agustí Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, Espanya).
  • David Lordkipanidze Museu Nacional de Geòrgia.

DOI:

https://doi.org/10.7203/metode.8.10171

Paraules clau:

eixida d’Àfrica, Dmanisi, Homo arcaic, felí de dents de sabre, plistocè inferior, paleoclimatologia

Resum

Les proves paleoantropològiques trobades en el jaciment del plistocè primerenc de Dmanisi (Geòrgia) han revelat que els primers hominins que van eixir d’Àfrica eren més arcaics que les poblacions africanes i asiàtiques coetànies Homo erectus. Hi ha evidències que suggereixen que aquests hominins habitaven els boscos en compte de viure a la sabana. Fa entre 1,8 i 1,6 milions d’anys una crisi climàtica va provocar l’expansió de la sabana i altres zones àrides per gran part d’Àfrica. Com a conseqüència, les primeres poblacions d’Homo es van dividir; algunes es van adaptar a les noves condicions ecològiques i d’altres van seguir les zones boscoses en recessió.

Descàrregues

Les dades de descàrrega encara no estan disponibles.

Biografies de l'autor/a

Jordí Agustí, Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, Espanya).

Professor d’Investigació ICREA en l’Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, Espanya). Com a paleontòleg, la seua activitat investigadora s’ha centrat en l’evolució de les comunitats de mamífers fòssils en els últims deu milions d’anys; ha publicat més de dos-cents articles d’aquesta especialitat, la major part en revistes científiques d’àmbit internacional. Ha dirigit diversos projectes d’investigació a nivell europeu, així com campanyes paleontològiques a Líbia i a Geòrgia. En aquest últim país forma part de l’equip internacional del jaciment de Dmanisi. Entre les seues obres es compten  La evolución y sus metáforas  (Tusquets, 1994),  Mammoths, sabertooths, and hominids  (Columbia University Press, 2002),  Fósiles, genes y teorías  (Tusquets, 2003),  La gran migración  (Crítica, 2011),  Los primeros pobladores de Europa  (RBA, 2012),  Alicia en el país de la evolución  (Crítica, 2013) i  La sonrisa de Leonardo  (RBA, 2015).

David Lordkipanidze, Museu Nacional de Geòrgia.

Paleantropòleg, director del Museu Nacional de Geòrgia. És autor de més de setanta articles en publicacions com  Nature ,  Science ,  Comptes rendus de l’Académie des Sciences  o  Journal of Human Evolution . És el director del projecte d’investigació de Dmanisi, on es van descobrir les restes humanes més antigues d’Euràsia. Professor visitant del Museu Nacional d’Història (París, França) i de la Universitat de Harvard (EUA). Editor associat de les revistes  European Prehistory  (Lieja, Bèlgica),  Archaeology ,  Ethnology & Anthropology of Eurasia  (Novosibirsk, Rússia),  Journal of Human Evolution  (Londres, Regne Unit) i  L’Anthropologie  (París, Francia). Ha rebut diversos premis, entre els quals la Beca Fullbright (2002), el Premi Especial del President de Geòrgia (2002), la condecoració francesa de l’Ordre de les Palmes Acadèmiques (2002) i el Premi Rolex a la Iniciativa (2004).

Referències

Agustí, J., & Antón, M. (2002). Mammoths, sabertooths, and hominids. New York: Columbia University Press.

Agustí, J., & Lordkipanidze, D. (2011). How «African» was the early human dispersal out of Africa? Quaternary Science Review, 30(11–12), 1338–1342. doi: 10.1016/j.quascirev.2010.04.012

Arribas, A., & Palmqvist, P. (1999). On the ecological connection between sabre-tooths and hominids: Faunal dispersal events in the Lower Pleistocene and a review of the evidence for the first human arrival in Europe. Journal of Archaeological Science, 26, 571–585. doi: 10.1006/jasc.1998.0346

Blumenschine, R. J. (1988). An experimental model of the timing of hominid and carnivore influence on archaeological bone assemblages. Journal of Archaeological Science, 15, 483–502. doi: 10.1016/0305-4403(88)90078-7

Blumenschine, R. J., & Marean, C. W. (1993). A carnivore’s view of archaeological bone assemblages. In J. Hudson (Ed.), From bones to behaviour: Ethnoarchaeological and experimental contributions to the interpretation of faunal remains (pp. 273–300). Carbondale: University of southern Illinois.

Carbonell, E., Mosquera, M., Rodríguez, X. P., Sala, R., & Van der Made, J. (1999). Out of Africa: The dispersal of the earliest technical systems reconsidered. Journal of Anthropological Archeology, 18(2), 119–136. doi: 10.1006/jaar.1998.0331

Dennell, R. (2009). The Palaeolithic settlement of Asia. Cambridge: Cambridge University Press.

Domínguez-Rodrigo, M. (2001). A study of carnivore competition in riparian and open habitats of modern savannas and its implications for hominid behavioral modelling. Journal of Human Evolution, 40, 77–98. doi: 10.1006/jhev.2000.0441

Horowitz, A. (1989). Continuous pollen diagrams for the last 3.5 m.y. from Israel: Vegetation, climate and correlation with the oxygen isotope record. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, 72, 63–78. doi: 10.1016/0031-0182(89)90132-6

Lordkipanidze, D., Jashashvili, T., Vekua, A., De León, M. S. P., Zollikofer, C. P. E., Rightmire, G. P., … Rook, L. (2007). Postcranial evidence from early Homo from Dmanisi, Georgia. Nature, 449, 305–310. doi: 10.1038/nature06134

Lordkipanidze, D., Ponce de León, M., Margvelashvili, A., Rak, Y., Rightmire, G. P., Vekua, A., & Zollikofer, C. P. E. (2013). A complete skull of early Homo from Dmanisi, Georgia, and its implications for the evolution and population biology of the genus Homo. Science, 342(6156), 326–331. doi: 10.1126/science.1238484 

Marean, C. W. (1989). Sabertooth cats and their relevance for early hominid diet and evolution. Journal of Human Evolution, 18(6), 559–582. doi: 10.1016/0047-2484(89)90018-3

Marean, C. W., & Erhardt, C. L. (1995). Paleoanthropological and paleoecological implications of the taphonomy of a sabertooth’s den. Journal of Human Evolution, 29(6), 515–547. doi: 10.1006/jhev.1995.1074

Martínez-Navarro, B., & Palmqvist, P. (1995). Presence of the African Machairodont Megantereon whitei (Broom, 1937) (Felidae, Carnivora, Mammalia) in the Lower Pleistocene of Venta Micena (Orce, Granada, Spain), with some considerations on the origin, evolution and dispersal of the genus. Journal of Archaeological Science, 22, 569–582. doi: 10.1006/jasc.1994.0054

Shatilova, I., Mchedlishvil, N., Rukhadze, L., & Kvavadze, E. (2011). The history of the flora and vegetation of Georgia (South Caucasus). Tbilisi: Institute of Paleobiology. Georgian National Museum.

Tappen, M., Lordkipanidze, D., Bukshianidze, M., & Ferring, R. (2007). Are you in or out (of Africa?). In T. R. Pickering, K. Schick, & N. Toth (Eds.), Breathing life into fossils: Taphonomic studies in honor of C. K. Brain(pp. 119–135). Bloomington, IN: Stone Age Institute Press.

Tchernov, E. (1992). The Afro-Arabian component in the Levantine mammalian fauna: A short biogeographical review. Israel Journal of Zoology, 38, 155–192.

Vekua, A., Lordkipanidze, D., Rightmire, G.P., Agustí, J., Ferring, R., Maisuradze, G., Mouskhelishvili, A., … Zollikofer, C. (2002). A new skull of early Homo from Dmanisi, Georgia. Science, 297, 85–89. doi: 10.1126/science.1072953

Descàrregues

Publicades

2018-06-05

Com citar

Agustí, J., & Lordkipanidze, D. (2018). L’eixida d’Àfrica: Un escenari alternatiu per a la primera dispersió humana a Euràsia. Metode Science Studies Jornal, (8), 99–105. https://doi.org/10.7203/metode.8.10171
Metrics
Views/Downloads
  • Resum
    2191
  • PDF
    957

Número

Making science: A multitude of perspectives (2018)

Secció

Sapiens. En la senda de l'ésser humà

Llicència

Tots els documents inclosos en OJS són d'accés lliure i propietat dels seus autors.

Els autors que publiquen en aquesta revista estan d'acord amb els següents termes:

    1. Els autors conserven els drets d'autor i garanteixen a la revista el dret a la primera publicació del treball, llicenciat baix una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons, que permet a altres compartir el treball amb un reconeixement de l'autoria del treball i citant la publicació inicial en aquesta revista.
    2. Es permet i s'anima els autors a difondre la versió definitiva dels seus treballs electrònicament a través de pàgines personals i institucionals (repositoris institucionals, pàgines web personals o perfils a xarxes professionals o acadèmiques) una vegada publicat el treball.

Metrics

Articles similars

> >> 

També podeu iniciar una cerca avançada per similitud per a aquest article.