"Al mensajero matara". La suplantación de l'autor del mediador i tres textos bíblics

Resum

La tendència del traductor a intervenir en la transmissió del seu original
ve d'antic i, des de la Roma republicana fins a l'agonia, almenys,
de l'Antic Règim, va gaudir dels parabens de la cultura establerta, centrada la traducció com estava, en la transmissió de la cultura literària segons els principis de l'apropiació cultural com a subjecte de dret natural. La traducció es veia com transubstanciación, com a reformulació, com a emulació artística i/o retòrica. Amb el Romanticisme, aquesta tendència a la coautoría es va veure substancialment refrenada però no per això resultarà extingida. En
el pol positiu veurem que la naturalesa lingüística, referencial i cultural de la pròpia traducció fa inevitables certes intervencions, independentment del tipus de text de text que es tracti, si bé de manera decreixent des dels persuasius als informatius. En el pol negatiu, incidirem en els traductors imbuïts d'una missió: els apparatchicki que inoculen al mateix temps que intuben per la via de transvasament cultural que és la traducció. Aquesta introducció primer històrica i posteriorment metodològica es veurà complementada amb l'exposició, l'anàlisi i la discussió de les versions de tres extractes del llibre més traduït i retraduït del món: la Bíblia. Des del punt de vista de la tipologia textual tenim tres: ‘informatiu’ (al Pròleg a l'Evangeli de Juan), ‘expressiu’ (al Cantar de los Cantares) i ‘persuasiu’
o, com preferia Nida, ‘imperatiu’ (al Parenostre). Partim bàsicament de la versió llatina Vulgata com a text original i contemplem diferents llengües occidentals, en diversos moments històrics, com a textos
meta.

Paraules clau: història de la traducció, metodologia traductológica, traducció cultural, substitució, coautoría.